We are the party

Aquest any vam canviar el tradicional sopar de nadal cuinat pel personal de l'empresa al txoko per un pica-pica a un bar musical propietat d'un ex-component de Los Manolos (el de la dreta). Aquesta vegada no vam poder gaudir de las habilitats culinaries del personal però vam guanyar en diversió perque, al haver de menjar drets, tothom es va barrejar amb tothom i la gent no estava tant apalancada.

Després del sopar es va procedir al sorteig d'una panera, un parell de lots de nadal i un quadre. Sospitosament, tot els guanyadors van ser noies. ¿Discriminació positiva o es que la mà inocent no era tant inocent?. Tant se val. Jo em vaig donar per satisfet amb que l'últim número premiat sigués el "quarenta y cinco", cosa que ens va permetre als més eixalabrats cridar a plé pulmó el ja clàssic: ¡Por el cu-lo te la hin-co!.

Aquest crit va significar el tret de sortida per que tothom es llancés cap a la barra de bar i s'inagurés el ball. Per desgràcia el só del local era més xungo que un recopilatori de Locomia i, malgrat els esforços del Dj 2Miles(el cosí d'en Jeff), no va haver manera de solucionar el problema. Així que mentre els més ballarins es negaven a rendir-se la resta vam optar per la xarla animada. Encara estic intentant entendre com es pot enllaçar l'anécdota de un miope que, en una platja nudista, s'en va a nadar, es desorienta, i després s'està més d'una hora per identificar als seus amics , amb una extranya teòria sobre els tupperwares.

L'altre crit de la nit va ser el popular ¡Cuidaoooo! del APM. Crit que tant servia per avisar de la inflacció al preu dels cubates que van pasar de 6 a 8€ en una hora¡Cuidaoooo!; com per prevenir de posibles topades amb el.lements d'equilibri precari¡Cuidaoooo!; com per avisar de l'aproximació d'algú al que l'alcohol havia dotat sobtadament del dó de la retòrica desmesurada ¡Cuidaoooo!.

Gràcies a això(i a que la persiana del garito estava tancada a pany i forrellat) la cosa es va anar allargant, allargant, i allargant,... fins que la "manola" va decidir que haviem de fotre el camp. Jo tenia tantes ganes de sortir que ja em descuidava del lot que m'havia confiat la Mojde, sort que algú si que s'en va enrecordar, sino encara estaria allà. I de propina em va tocar carregar amb un altre lot que algú es va deixar.

I allà anava jo camí del cotxe, a las cinc de la matinada, carregat amb un parell de lots, amb una bona bufa, quan de cop.... ¡Plaaaff!!! Em vaig quedar amb la nansa d'un dels lots a la mà i amb el posat de "no ha estat culpa meva". De cop s'em va pasar la castanya i vaig tornar cap a casa desitjant no haver de bufar més

Coda
Uns quants valents encara van ser capaços de continuar la festa al Karma. Per tots ells la meva admiració.
_